Salvador Galmés. Les persones
Una aproximació parcial al seu ésser
Una deriva del treball de recerca del possibles condicionaments externs que poden afectar la nostra manera de ser i de fer que es formalitzà en el si del taller Destapa’t (DP) realitzat aquests proppassat curs a l’Espai36, em porta al buidatge de les obres d’ambientació local de Salvador Galmés: com són les persones que mostra?, quins trets se’n podrien destacar de la seva manera de fer?
Algunes de les idees, sempre personals i limitades, en podrien ser:
De «Flor de card»:
Dels personatges principals, n’Angelina i en Jaume, Pere Rosselló Bover, en el pròleg, en destaca la seva vitalitat. D’ambdós, a diferents moments, n’esmenta la seva timidesa i a ambdós els atorga una determinada espiritualitat «voler experimentar una passió pura allunyada del materialisme i la concupiscència». Així mateix en destaca els rols tradicionals mascle/femella, ell més papallona, ella més reflexiva.
Salvador Galmés mostra uns boiets pobres, en part descalçats i no gens refinats «…flatomaven, escopien, s’empenyien…»
I també un Rosset Baió -«és un jai ravescós, falaguer com una titina i més maleit que pesta»-falaguer, gelós de lo seu «els guardava dia i nit amb una escopetota vella» i amb un personal i poc ponderat sentit de justícia (una escopetada per uns pocs albercocs).
Aixi mateix mostra uns jovers no gaire empàtics, després de la trastada «Els boiets rigueren que cuidaren d’esclafir», malgrat el posterior «penediment comú»
En Bisco, el cap de la quadrilla s’amaga i escolta la conversa entre els enamorats, es mostra deshonest amb el company de colla i envejós «Una verdor de calàpet entelà el rostre de l’al·ludit…/…mastegava venjances trempades amb fel»
Torna repetir el tema dels rols tradicionals quan descriu l’arribada al fogueró d’en Lau Mendingo «Darrera ell venia sa dona, amb posa d’esclava voluntària i respectada» i manca d’empatia quan el grup se’n riu d’en Lau.
De la tia Bet Fustera en diu que era agomboladora, generosa i curiosa, «la tia de tothom, de tota la vila; una vella neta, curiosa, remirada, amb la filosa al costat, dins la trinxa de la gonella»
D’altra banda mostra un Nin d’es Molí prepotent «engallat, ample, majestàtic, solemnial, com un batle novell presidint una processó»
L’empegueïment de la vella amb el nadó ens podria suggerir un cert rebuig a l’excepcionalitat i també el qüestionament de la norma «¿Per què aquell balitre havia de foradar les traquetes sense permís?». I en el mateix capítol certa desconfiança vers els avantatjats culturals «…esguardà triomfalment els companyes de vagó, amb la mirada triomfadora del beneit que sap lletra»
Take the dose once in a day or two and at least half an cialis 10 mg hour before sexual activity. In this, a user can have one to one text conversation with a professional support technician about queries viagra prescriptions and problems with his electronic gadget. Bodily afflictions as complications, intestinal issues, and generic discount levitra so chronic pain to have not for particular reason. Kamagra is specifically prepared for males suffering from erectile generico levitra on line dysfunction. 30 million men in the United States of America view pharma companies. La descripció i esment a «sa por de ca’n Montserrat», ens suggereix el temor, la por al que és desconegut. De la mateixa manera el desenllaç de la història «-No, no; no potser…no serà!» ens porta a la fermesa de les decisions preses.
De «La dida»:
El drama de «la dida» ofereix molts de matisos que poden anar des de la lluita amb un mateix, a la tendresa inherent fins a aprofundir en el tipus de classes socials de principis de segle XX així com el tracte interessat i poc considerats dels senyors.
Des de la perspectiva de qualitats de les persones, potser se’n podria destacar l’esperit de sacrifici, o la obediència al marit. Però també la força de l’entorn, l’enveja vers una posició que no és la seva «un guany de vuit duros cada mes, ben menjada i ben servida com una senyora..» o l’egoisme del marit «I era esta el marit qui l’havia ginyada, enlluernat -p’entura- per la perspectiva de viure esquena dreta amb el didatge» que suggereix una clara utilització de l’altre en benefici propi.
De «Negrures»:
Potser se’n podria destacar tant la gelosia com el masclisme (també present a «La dida») o la evident màxima del que tot serveix si compleix la meva finalitat.
De «El garriguer d’Infern»
Més enllà del drama personal viscut pel garriguer que conforma el seu caràcter agre i desconfiat que aboca als aprenentatges que aporta el viure «ja no sentí pus amor, ni pietat, ni misericòrdia, sinó una impassibilitat de roca, només reblanida una volta en l’any en els dotze sermons del Ram»; potser cal destacar la funció servil que assumia a la figura del garriguer de totes les possessions (defensor de la caça i informador directe als senyors, a vegades amb clara oposició als pagesos)
Forta també n’és actitud dels caçadors furtius als quals mostra orgullosos, venjatius i despiadats. Qualificatius que també apareixen inherents a alguns personatges de «Negrures».
De «En Tòfol»
D’aquest petit tractat de les tasques i relacions socials de la vida a les possessions que en bona part es mantingués fins als establiments generalitzat dels anys trenta i quaranta, se’n podria extreure: l’autosuficiència (el seu posat nito i la persistència en la recerca se suposa que obeeixen a la dependència de la nicotina,) perquè mai demana i rebutja l’ajut. I també el pacte i la cooperació burlesca del grup que ens torna portar a la manca d’empatia, a la desconsideració, a l’encollonament despiadat del grup vers la persona desesperada.