La primera intenció, va ser fer una aportació «científica», és a dir recopilar, ordenar, sintetitzar, oferir… les dades dels poc més de metre quaranta centímetres de folis ordenats per anys.
Però es considera que el que realment seria interessant seria seguir la deriva de la petjada, si mes no la dels participants varies vegades repetidors, per conèixer la incidència de l’aportació; però, ca barret!, això és una feinada que fuig de l’abast!
Davant les diverses possibilitats es va optar per fer una referència, no gaire llarga i de caire emocional, per atendre l’envit de publicar una ressenya de ses Sitges en el marc de «L’escola a Sant Llorenç des Cardassar (1892-1915)».
Però ara, feta la tasca, assegut en «es pujador de sa madona», aquesta pedra gran de cara superior plana que hi ha just arran del portal que, segons alguns parers, també podria ser una «pedra de picar càrritx», o ambdues coses, i amb la mirada divagant per aquest paisatge tan familiar que, altres vegades, ha servit de metàfora per indagar sobre el propi paisatge interior, assegut a la pedra, deia, voldria que el pensament pujàs amunt, amunt, més amunt.
Que més enllà de les dades concretes, més enllà del sentir compartit a nivell familiar, més enllà de les imatges que il·lustren anècdotes i records, el pensar pogués agafar prou distància per indagar sobre l’energia, l’esperit de l’experiència, el substrat del «per a què».
I llavors es quan apareix el somriure a la cara, el suau, pacífic, discret somriure complaent: feina feta!. Arxiu d’experiències!. Es hora de girar fulla!
Testada la coneguda sentència empresarial «t’adaptes al mercat o el mercat t’engoleix», i també aquella altra que parla de la necessitat com a força creadora i creativa, oposada a la mansesa de la manca de necessitat.
Testat també el comportament de les institucions i sistemes talment com sers vius, que creixen, evolucionen, s’adapten, cerquen la pervivència, el camí còmode… (com a ser viu actua, en conjunt, la pluralitat que conforma el que en diem Institució Escolar).
Evidenciat el reconeixement de la força de la voluntat i enginy, de la palanca de la diligent acció humana perquè els grups puguin arribar les metes que es proposen.
Assumida l’acceptació de les divergències que determinen les arrels i els aprenentatges.
Reconeguda la iniquitat derivada de comparar amb uns mateixos paràmetres realitats diferents (investigació-acció contractual o derivada del voluntariat, centres de formació o d’esbarjo, mantinguts amb doblers públics o privats, associatius o personals…)
Llavors…quin és l’esperit que resta?. Potser:
.La convicció en la força de les idees: si hom vol, hi creu i la meta és ponderada, pot.
.La delectació que produeix la fidelitat a la Terra -medi humanitzat, llengua, costums…- i al propi ser.
.La confiança amb la força transformadora de l’entorn relacional i de l’aprenentatge derivat de l’acció repetida.
.La necessitat de la recerca constant, acompanyada de flexibilitat conceptual.
Hmm!. Segurament sobre aquestes quatre potes es podria bastir la coherència de qualsevol projecte!
Imatge de “Fotografies antigues de Sant llorenç des Cardassar” (B. Samper, 1927).