“Fora, però vistable de la cuina, hi havia una pedra planera, rodonenca, que s’alçava dos palms de la terra en forma d’estormia. Si les vetladores no duien el càrritx picat, de dues en dues l’hi picaven damunt amb maces de fusta, aidant-se mutuament, atupant-lo a tall de donar-li una calda de ferrer, fins que romania ben blan i homil, perquè no raspàs ni pogués fer talls a les mans. Les qui festejaven no el solien dur picat mai i l’enamorat les aidava, aprofitant els moments de repòs i de descuit voluntari per cobrar-se la feina amb qualque pessic o besada, desafiant el risc d’esser vists de dins la cuina, de la renyada subsegüent per part de la sogra i de l’aluleia de la rotlada, envermellida ella i empegueïts tots dos.”
Galmés, S. (1909). Flor de card. Palma: Moll (1983). Pàg. 136